Obre la porta, entrem. Caminem varies passes sobre l’estora vermella. Ens trenquen el tiquet. Pugem les escales il·luminades per una circumferència vermella a peu d’esgraó. Un senyor es moca mentre fa ganyotes per persuadir l’acte de mocar davant de gent que desconeix . Arribem a la sala. Ens girem i ens acomodem a una de les butaques de les files d’adalt. Figures petites i comprimides de la boca del projector es projecten a la gran pantalla. Gent asseguda, dispersa,solters, per parelles i en grups de tres. Gent d’ un divendres d’hivern. La pel·lícula és de cowboys. Les llums s’apaguen. Un tren de vapor aturant-se a un poble on els carrers són de terra aplanada. Cavalls amarrats a baranes de fusta, bars amb escopidores i paisatges de planícies extenses per on pasturen bisons salvatges. Han d’atrapar al dolent per 100 dòlars. Matar i atrapar. Es dóna una persecució molt intensa. El troben abeurant els cavalls a un riu. Segresta a la noia. El genet que l’acompanya enginya una emboscada per salvar-la però ella, l’aconsegueix matar. Amb el retrocés del dispar cau a una cova. Hi ha un cadàver ressec al fons i, amb la sotragada, en surten cobres adormides. Li’n pica una a la mà. El genet la treu amb una corda, li fa una creu a la picada i li extreu el verí amb la boca. La condueix a galop cap a la casa on s’allotja el metge. El cavall galopa sense parar; sua tot el seu cos; fa milles que no veu ni descansa. El genet li fa un tall ràpid a la cuixa perque rabiï i corri més i més. Arriba al seu límit. Es frena i s’ajau a terra exhaust, moribund i cauen del cavall. El genet li dispara a la cien perque no pateixi i agafa la noia en braços. Fa estona que té la suor freda i la pell esblanqueïda. Comença a córrer per la planícia obscura, estel·lar, a uns instants abans de la clarícia de l’alba. Finalment arriben a casa el metge.
Anys més tard la noia adulta amb el braç amputat; va evitar l’extensió de la gangrena. El busca en un circ ambulant. Busca el genet que la va salvar. Va morir tres dies abans que arribes ella. Puja a un turó i, a peu de tomba, li resta uns clavells. El cel de fons esgrogueït per la posta de sol. Comencen a sortir les lletres. La gent és colpeix de nou amb la realitat . Baixem els esgraons, el lavabo i sortim fora. Els cotxes molesten la ciutat. Caminem. Un bar té un amarrador de gossos a la porta. No estem tant lluny de l’oest.
Si ens queda temps
per viure
t’escriuré en la
roca
impergnada
del temps
de temps
que encara ens
queda.
A tot pertoca un pertocar
el desfici de mi en mira teva.
L’atzarós viatge
del cru obert i sagnant viscut.
Deixes rastre com pseudònim
a peu de pàgina d’un mon
emmetzinat i riem
junts en hora morta
a d’estrip d’ algú
perdem la marca;
deixem llum creuada.
Una altre vida.
En Joan
(1)
En Joan pateix vessaments cerebrals. La causa neix a l’eixam de les seves dèries; no té un filtre que pugi tamisar coses de certa càrrega emotiva o de certa transcendència, coses com ara la petitor de les cases de la vall observades des del puig, les arrugues d’una camisa blanca, quieta, penjada d’un pom, una volada d’estornells negres, recargolant-se, perfilant els núvols; una llosa de pati envoltada d’herba o una nit de lluna plena preseguida d’un dia d’estiu. Aquell dia, en Joan, va sortir d’hora a munyir les vaques. Camisa a quadres de vellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer, van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada, els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, les orenetes desdibuixant xisclets i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic. Al travessar el portal del mas, trepitjà la circumferència de l’era. El cel era gros i el sol creixia amb més ràbia que paciència. Un calfred va tibar tot el seu cos. Boca seca, dits cargolats com espantaveies, esquena, braços, mans i cames enrampats com per l’alternador del porxo i un gemec desquiciat d’histèria difonent-se per les quatre dimensions de la plana. Amb els genolls a terra, sang de nou quallant entre els plecs tergiversats de la matèria gris del seu cervell. Recuperant-se, amb espurnes de follia als ulls, s’incorporà a poc a poc per anar fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s’entreveien un rest de vaques negres i blanques, alineades, movent la cua, amb el cap baix, buscant farratge pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides. Al final, una finestreta petita i mil•limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila. A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, assentat, amb el taboret corcat de tres potes a terra, comença a munyir. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids. En Joan viu sol. No acabarà d’emplenar la galleda; amb poca llet, ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, va patir una forta hemorràgia intrarcranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, petit i groc.
(2)
Amb el temps, en Joan, havia anat deteriorant-se cognitivament; no només pel fet d’haver mort als seus pares sinó perquè acabava de desfermar totes les vaques de la cort. Ara, no només hi havia arbres, pedres i muntanyes sinó que també vaques enfilades als arbres, damunt les pedres i, algunes, a dalt de les muntanyes. Amb la nansa entre els plecs dels dits, amb l’esquena corbada i amb el llavi arrugat, camina a pas lent sota l’ombra inconstant de la vinya escampada verda entre filferros tibats de la casa a un tronc i de un tronc a la casa. Torna a ser a dins. A la cuina, fins a mitja paret, rajoles blanques mal col•locades ballen reflexes de llum brillant a diferents punts de la cara de l’avia, empotrada, sense pantalons, en una cadira de rodes, marró, en un racó, en mal estat, amb les juntes oxidades i les rodes petites, arrebossades per troçets de palla, mosques i ales de mosca, terra, pols i cabells esfilagarsats caiguts a terra. En estat vegetatiu, després de la mort de la seva filla i del seu gendre, en Joan l’alimentava com podia. Amb la galleda sospesa pel cul i per una bora, evoca llet a la boca de l’avia, sense dents, amb una llengua gruixuda, tenyida d'un rosa hermètic, esqueixada per la meitat; i se la veu com pot, ennuegant-se i amb els ulls oberts, com els d'un conill, amb el ganivet al coll, llis, travessant-li la jugular, descarnant-li la pell i xisclant de dolor; la resta, la que no pot tragar, precipita a qualls per les arrugues de la cara, les del coll, les del pit i per sota de la brusa, de volants ondulants, resseguida per un punt de creu molt meticulós, de flors rodones i fulletes punxegudes. Entre les cuixes, la part baixa de la brusa, mullant-se a l’orinal, empapada d’excrements líquids en suspensió. Amb un gest d’impaciència, en Joan, li separa la galleda de la boca. Avui ja ha menjat.Un calendari penja de la paret d’un cargol rovellat de cabota plana, amb els marges volant lleument cap a enfora, formant una espècie de còncau diminut. N’arrenca dues fulles, de dos mesos caducs. Espera l’arribada de la Joana, la noia que ajuda als menesters de la casa, que és del poble veí; innocent i jove, un pèl feliua; i té unes bones natges, que es remenen dins una fandilla llarga i esparracada per les vores.L’avia, a la seva l’esquena, mira com s'espera dret, amb el cap reposant sota el braç i el colze recolzat sota una pedra de granit de l'arcada del portal principal, i la galleda, entre ell i l’avia, trabocada al terra, formant una bassa de llet, i un gat negre llepant-la abans no es filtri entre la porositat del sòl. Després d'un revolt, més enllà d’on arriben les vaques, una silueta fosca s’aproxima. Deu ser ella. El gat ja no hi és; la llet s’ha filtrat tota.
(3)
I ara l’avia crida, i amb el crit es mou tota ella i de retruc el bidet tremola i vessa per un cantó i després per l’altre, i en Joan no sap que fer perquè calli. S’està dret, entre la silueta acostant-se i l’avia cridant, i comença a posar-se nerviós, rere la porta, moguent-se en cercles, dins la penombra, quan no rep la llum; i la silueta que s’acosta i l’avia que crida, que s’escanya de tant cridar i en Joan que es dirigeix nerviós cap a ella, amb el llavi inferior molsut, brillant, ple de saliva i penjant; i l’avia amb la boca ben oberta, amb el pal·ladar ressec, pàl·lid i dur i es posa a darrera seu i li estreny les manetes de la cadira i quan la mou encara crida més i mai havia cridat tant com ara, i la torna a empènyer i amb l'empenta vessa orina que cau a terra i que esquitxa a les rajoles blanques de la paret i l’orina li travessa les espardenyes blaves i li mulla els peus i s’atura i es lleva les mans al cap, i s’acosta a la pica, i s'atança un barrot de ferro llarg i negre, amb una bola a la punta desequilibradament més pesada i d’un cop l’estaborneix per la nuca i ja no crida però cada cop la silueta és més aprop, i en Joan està indecís perquè l’avia ha emmudit i obre el rebost per treure’n l’escopeta, de dos canons, lluents i la carrega amb dos cartutxos del número 30, i treu el cos per la porta i a través del punt de mira apunta al cap de la silueta, tant propera que pot distingir-li els ulls de les dents, i apreta el gallet i el cap explota a l’aire i amb el retrocés de l’escopeta cau la silueta al terra i abaixa l’arma i entra a dins, amb les pupiles dilatades, suant i amb el pols accelerat agafa la clau del mas penjada a l’entrada i surt a fora per tancar el portal amb clau, i la posa al pany i li dóna dues voltes, amb l’àvia a dins, amb la barbeta recolzada sobre el pit, amb el cap foradat i amb un riu de sang pintant-li el coll i es gira i es treu tota la roba i s’estira al mig de l’era, amb les dues cames obertes i amb els braços també i amb el penis tort, esmorteït i robust i amb una vena gruixuda i verda bombejant-li sang, i agafa una pedra desfalcada, molt esmolada per un cantó i amb una mà s’estreny els genitals i amb l’altre comença a tallar-se l’escrot, però no crida ni sent dolor perquè ara és llum divina.
